La Flama des del Canigó fins a Santpedor

Que és la Flama del Canigó?

Un cop l’any, per les festes de Sant Joan, la Flama del Canigó s’escampa arreu dels Països Catalans, unint i agermanant multitud de pobles del nostre país. Símbol de la unitat dels Països Catalans, la Flama aglutina un conjunt d’actes fortament vinculats a les Festes dels Focs de Sant Joan i que tenen com a valor central la trobada i la coneixença entre catalans de tot el Principat, de la Catalunya Nord i dels altres territoris dels Països Catalans.

Guardada durant tot l’any al Castellet de Perpinyà, el moment més destacat del cicle de la Flama té lloc al punt de la mitjanit del dia 22 de juny, a la Pica del Canigó, on s’encén una foguera amb la llenya pujada el cap de setmana anterior en forma de petits feixets que venen de tot el territori català. Un cop regenerada, la Flama és repartida i extesa de nou cap a totes les direccions, arribant així l’endemà a tots els indrets dels Països Catalans. Amb aquest foc s’hi encenen cada any les fogueres de Sant Joan, donant vida i alegria a la identitat i la cultura catalanes.

Vinculada a la Festa Nacional dels Països Catalans i celebrada cada any per més gent, la Flama del Canigó és una tradició jove però arrelada, una festa participativa i viscuda intensament. Carregada de manifestacions i sentiments, la Flama és un lloc de trobada de catalans i catalanes i, sobretot, una gran manifestació cultural i identitària.

Que fem al 2x2 per la Flama del Canigó?

Des del Centre Excursionista 2x2 de Santpedor organitzem els recorreguts, els voluntaris i la logísitca per tal d'aconseguir que la Flama del Canigó arribi a la plaça de l'Ajuntament de Santpedor on s'encen una foguera.

Al menú de l'esquerra de la pantalla pots veure les diferents etapes en que organitzem la ruta. Fent clic sobre cadascuna d'elles en podrás veure el detall, així com poder-ne descarregar el track per al GPS. Si vols descarregar el track sencer, pots fer-ho des d'aquest enllaç.

Història

La Flama del Canigó. Una mica d'història.

L'any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Arles de Tec (Vallespir, Catalunya del Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els Focs de Sant Joan al cim d'aquesta muntanya i des d'allà repartir la seva Flama per totes les contrades de la nostra terra. S'iniciava, així, la renovació d'aquesta mil·lenària tradició; de nou, les fogueres prenien un sentit col·lectiu.

L'any 1966 el foc creuà per primera vegada la duana. Eren èpoques difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc, la xarxa es va anar estenent i el foc, escampat per tot el Principat, va arribar fins al País Valencià.

El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà va a buscar el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i la pugen al cim del Canigó; després de passar la nit vetllant la Flama, a trenc d'alba inicien el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d'encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.

El diumenge abans de Sant Joan se celebra l'Aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó (2.784 metres) feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de Sant Joan, cremarà dalt del cim i de la qual s'agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà.

La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, per ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives de tot el territori. Cal, doncs, que aquesta Flama del Canigó arribi i es mantingui arreu dels Països Catalans i que aquest Foc de Sant Joan perduri com a símbol d'esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna.

La simbologia dels Focs de Sant Joan i la Flama del Canigó

El foc ha estat sempre un símbol en la vida de l'home. Els pobladors primitius dels països mediterranis i europeus ja veneraven les forces de la natura, principalment el sol i el foc, mitjançant cultes i celebracions. Precisament, una d'aquestes celebracions ancestrals ha estat transmesa de generació en generació durant segles i ha arribat fins avui, amb lleus canvis de simbolisme i dedicació. Es tracta de la celebració del solstici d'estiu, heretada dels primers pobladors de les nostres comarques, la qual consistia a festejar amb fogueres la nit més curta de l'any, és a dir, l'entrada en la seva època més càlida. Després d’uns quants segles, la celebració del solstici es transformà en els Focs de Sant Joan, una de les tradicions i un dels costums més notables de la comunitat catalana.

El foc s’estén pels Països Catalans

Fa molts segles que aquesta celebració –la vetlla, matinada i dia de Sant Joan-, a base de fogueres o falles, abasta geogràficament totes les comarques dels Països Catalans, des de les Corberes, més enllà dels Pirineus, fins al sud del País Valencià, i des de les terres entrades a l'Aragó fins a les Illes del mar Balear.

Les pràctiques al voltant del foc

Aquesta diada ha donat lloc a un gran nombre de pràctiques i creences de caire màgic, que prenen vigència la nit i la matinada de Sant Joan: pactes; l'ús d’unes herbes determinades; dites; danses, cançons i versets; pràctiques al voltant del foc o damunt les seves cendres; peticions i desigs; invocacions i conjurs; l'ús d’una aigua concreta i de la rosada; menjars diversos –les coques i altres dolços-; vins i licors; ofrenes, cerimònies profanes i religioses com processons i comparses; oracions; aplecs; juguesques; i una gran diversitat de fogueres.

La celebració dels Focs de Sant Joan ha tingut des de sempre un caràcter social, col·lectiu i cerimoniós i és per això que han mantingut la seva vigència i actualitat enmig de les vicissituds del nostre poble al llarg de la seva història. Però, el que ha salvat aquest i molts altres costums, ha estat el seu arrelament en moltes famílies, les quals han fet sobreviure multitud de costums, tot i les invasions i les prohibicions d'activitats col·lectives.

El foc al llarg de la història

Trobem ja tradicions ben arrelades amb l’arribada dels primers dominadors: els romans troben a les nostres terres comunitats amb vida urbana, alfabet, moneda i ús corrent del ferro, també amb costums propis i celebracions com la del solstici d’estiu, i inicien un procés de romanització que no es manifesta plenament fins a l’any 500 de la nostra era, en què són menys presents els costums del poble.

L'any 680, el Concili de Constantinoble decreta la prohibició de totes les pràctiques i supersticions paganes i, amb elles, els focs primitius del solstici d’estiu. El poble no va acatar, tanmateix, les ordres donades en aquest sentit i va continuar fent les seves fogueres. Aquesta tossuderia del poble va ser, precisament, el que va provocar la modificació del caire pagà de la festa per donar-li un sentit religiós.

L'any 717, quan es va produir la irrupció dels sarraïns a les nostres terres, aquests deixaven fer i practicar les creences i costums populars als indrets on eren mal rebuts. D'aquesta manera, els nostres focs van poder continuar celebrant-se, sovint amb la participació fins i tot dels mateixos sarraïns. Hi ha una cançó que encara es cantava als inicis del segle XX, i que diu que tots plegats celebren aquesta gran diada:

Lo dia de Sant Joan és dia d’alegria, fan festa els cristians i els moros de moreria.

Durant l'edat mitjana, doncs, els Focs de Sant Joan continuen celebrant-se i els seus grans impulsors van ser els gremis. Amb la incorporació de la Catalunya del Nord –els antics comtats de Rosselló i Cerdanya- a l'estat francès el 1659, els Focs de Sant Joan prenen un caire de senyal d'identitat catalana, que han continuat mantenint fins a l'actualitat.

L'ocupació de la resta dels Països Catalans per les tropes francocastellanes de Felip V (1707 al País Valencià, 1714 al Principat i 1715 a les Illes) comporta, juntament amb l’abolició de les institucions d’autogovern i la prohibició de l'ús públic de la llengua, la marginació total de les nostres tradicions i els nostres costums; aquestes, doncs, són prohibides públicament i, amb elles, tots els seus organitzadors. Una altra vegada els homes del camp salven no sols els costums relacionats amb els focs, sinó moltes tradicions i costums més.

El 1760, vuit homes representatius o regidors, com a delegats de les ciutats principals dels antics regnes de Catalunya, Aragó, Mallorca i València, presenten al rei Carles III el “Memorial de greuges”. En aquesta queixa, exposen col·lectivament que molts funcionaris destacats en els anomenats "regnes" violen els costums més lloables i les ordenances i van introduint, cada cop més, costums estrangers i perniciosos. Reclamen també el dret de tornar a establir els gremis i d’aprovar-ne les ordenances. L'any següent, al Principat, el capità general, marquès de la Mina, començà a autoritzar les festes populars i es van tornar a celebrar les falles o Focs de Sant Joan.

Amb l'entrada al segle XIX, se n’inicia la recuperació, sobretot amb l'acció posterior de la Renaixença, i es produeix un retrobament entre el camp i les viles i ciutats per la recerca patriòtica de les arrels del nostre poble. El 1885, mossèn Cinto Verdaguer canta els focs i els fallaires en el seu poema Canigó. Els focs són enaltits també per altres poetes nostrats, com Maragall, Girbal i Jaume, Duran, Tortajada i Garcés, entre altres.

Amb l'estatut d’autonomia, el 1933, excursionistes, estudiants i molts altres ciutadans donen sentit de comunitat als Focs de Sant Joan i encenen fogueres a totes les viles i muntanyes de les nostres terres com a senyal d’inici del retrobament d’una comunitat. Acabada, però, la Guerra d’Espanya, el 1939, torna a produir-se un replegament en tot el que ens identifica com a poble i amb prou feines són permeses aquelles tradicions i costums que no portin problemes, és a dir, les més buides de contingut. Així, els Focs de Sant Joan es converteixen en l'ocasió anual de cremar fustots i trastos vells i, la revetlla, o bé es fa en la intimitat familiar, o bé resulta mancada de contingut cívic i cultural.